3
a de silenci. Tots dos anaven caminant: en Pere al davant, la magalla a coll, l'aire resolut; l'altre al darrera, tot encorvat, les cames tortes, trescant per aconseguir-lo. I el poble s'anava allunyant, allunyant darrera seu... El sol havia esclatat inondant la plana d'una polsina daurada, que confonia els últims termes i el dia s'anava obrint ample i serè, en mig d'un silenci que interrompien solament el cant de les cigales i el brand cançoner de la campana tocant a missa primera. De sobte:
-Ah, però jo de tu... el que és el Jaumet no me la duria pas al molí... com hi ha Déu que no me la duria al molí!...-
En Pere no va contestar, anava molt capficat... sols va alçar-se d'espatlles...
Però després, quan es va desempallegar d'aquella romaguera, murmurà de baix en baix, mirant-se'l de reull: És a dir que tu vols que jo li casqui un fart de llenya, al Jaumet!... I que se te'n dóna a tu del Jaumet; ni de mi... ni de tots dos! al tornar a caminar tornà a pensar: és a dir que ell vol que li casqui de valent... i que en té de fer ell... ni de mi, ni del Jaumet!... I com més anava més s'enquimerava de pensar que en les seves coses s'hi fiqués aquell altre Jaumet.
No havia fet una vintena de passes, quan li diuen des de dalt d'un marge:
-No ets home si no li casques un fart de llenya que el doblegui, al Jaumet!...-
Aquesta vegada en Pere ja va esclatar: es tombà i mirant fit a fit al Ton de la Llúcia, que s'estava a dalt del marge l'esquena vinclada, amb el càvec que acabava de clavar a terra encara a les mans, li va dir amb to solemne:
-El que haig de fer, jo ja ho sé... i ho faré jo el que haig de fer...
-Home, jo t'ho deia... perquè... vaja... si fins les mosses se'n reien a nit...
-Si les mosses reien, era que estaven alegres... i a mi ningú m'ho diu tens de fer aix&og