3
l consol calinós que dóna la bonesa confortant. L'Andreu es veia perdut, com un arbre defallit per l'abraçada fatídica d'una eura xucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-se de l'abraçada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt com una eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant- li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la faç, com les fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols un respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com si volguessin exhalar els darrers adéus a la claror de la vida que deixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es veia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit per tota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podien alliberar-lo d'aquell rosec pregon i constant que havia creat una estalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquell capvespre, més que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joia d'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com si una confessió involuntària li mogués els llavis commosos i movia la testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosa als ulls, i una gota bullent caigué damunt sa mà rasposa i colrada. L'Andreu va restar corglaçat, mirà el cel reblert de celístia. No hi havia cap núvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia estat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsada del cel, i ell tenia una gota damunt sa mà que no gosava moure ni esguardar-la, i va pensar esfereït : -Ploro!... Quina nyèrria tinc!... i tot per gallòfol!... jo no só jo!... avui criaturejo!... ploro ¡tant garnagàs!... si em veiés la Tecla... i el sometent... i fins els senglars!... quina riota!- L'Andreu, temerós que en arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure's prop d'una soca d'alzin