3
nous estiuejants. Entre les dues rodes plenes de pols, i sota la vela decrèpita, bateguen les ànimes que han de posar una mica de gràcia, ensopiment o lleugeresa dins d'aquest aire on deliren els pollancres i es belluga un bé de Déu de coses entendridores.
I no hi ha dubte que és la tafaneria més justificada la del jovenet que, fendint les ombres vesprals amb una mirada violenta (quan encara no s'ha descongestionat la càrrega humana del vehicle) descobreix un ample barret i una lleu ombrel·la, i sent el cascavell d'unes rialles molt fresques que delaten una joveneta de divuit anys.
Una noia inconeguda, en aquests casos, és el més torbador misteri que pugui presentar-se: no et deixa aclucar l'ull en tota la nit. ¡Com es fa viva, aquella calma nocturna, amb els grills i les aranyes, i algun lladruc estantís, si penses que no gaire lluny de tu jeu una donzella que t'ha semblat divina a la migrada claror dels fanals de la tartana, i t'imagines que demà, a plena llum, esguardaràs la seva rosada finor, i sentiràs el to de la seva veu en el repòs discret d'una pollancreda!
Però, abandonem tals consideracions i anem al gra. Vull dir: no oblidem el meu amic Víctor Buxareu. Aquest apreciable subjecte el vaig conèixer, com ja he dit, en el poblet muntanyenc; i ara diré que en qualitat d'ocell de pas. Efectivament, la família Buxareu va venir un any, i després no ha tornat: sigui perquè es van ensopir molt, sigui perquè no els varen provar les aigües.
Era quan el juliol estava fent els darrers badalls que comparegueren, en un auto llogat, en Víctor, la seva dona, quatre brivalls deliciosos, i una germana que, si no hem de mirar gaire prim, també diré que era deliciosa.
L'arribada va ser cap al tard. Com que ningú els coneixia, no hi hagueren xiscles, ni petons, ni encaixades.
Var