3
ic piadós hi havia un Ulisses no ben adormit. Era en 401. Xenofont no tenia encara trenta anys. Cirus el jove, sàtrapa de Lídia, Frígia Major i Capadòcia, preparava en secret una expedició contra el seu germà Artaxerxes, el Gran Rei de Pèrsia, «el Rei», com deien simplement els grecs. Amb un pretext qualsevol, es feien lleves. Finides les guerres del Peloponès, moltes energies restaven ocioses i molts homes sense pàtria, en una època on més que per una ciutat es combatia per un partit. Tots els països, ademés, on un fort ideal nacional no ajunta i acarrera les energies, són fecunds en aventurers. Pròxenos, amic i hoste de Xenofont, l'invità a adherir-se a Cirus. Això era una perspectiva de riquesa, d'honors i d'aventures: Xenofont tenia la seva decisió presa segurament abans d'aconsellar-se amb Sòcrates. Aquest es limità a dir-li que es remetés a la voluntat dels déus, i consultés l'oracle d'Apol·ló. En el seu delit, Xenofont en comptes de preguntar si havia de partir o no, preguntà a quin déu calia fer sacrificis per dur a bon terme el viatge. Sòcrates el reptà dolçament, però el deixà partir i Xenofont s'agregà a l'exèrcit grec llevat per a Cirus, uns deu mil homes, en llur majoria espartans.
Les vicissituds d'aquesta expedició constituteixen la matèria de l'Anàbasi (literalment «marxa cap a les terres altes»), que hem assajat de traduir sota el títol més assequible de «Els Deu Mil». Xenofont l'escriví entre el 379 i 371, en la propietat d'Escillunt que els espartans li regalaren en premi al seu laconisme. És l'obra que ha fet popular el nom de Xenofont: una de les més agradables i pintoresques que ens hagi llegat el món antic; veritable epopeia del mercenari, de l'hom