Ànimes atuïdes

que es desvetllés d'un sommi -¡Sento el marranxo que gruny, ves que la parriana l'haurà trepitjat!

I l'Andreu va sortir dient, ple d'indignació. -Quin farrigo-farrago! ¡això és un infern, quina nyèrria! Aquesta vella és una bruixa! ¡mai no he vist una dona més escornifladora!

Un cop l'Andreu fou lluny, la Bel va alçar la mà tremolosa i, mirant enfellonida la Tecla, va dir-li: -Ara la pagaràs...! ¡crieu fills, crieu porcs!- i va pujar i'escala de fusta que cruixia com si la petjada de la vella li fes mal.

La Tecla va agafar el seu fill, va petonejar-lo i trencà en un plor enternidor. El gos es va deixondir, s'hi acostà movent la cua i va llepar-li la mà.

D'aquell dia ençà la Bel no parà la brega sorda amb una constància atuïdora: ara amb mots plens d'amor, després, amb renys despòtics, més tard amb amenaces superticioses. La pobra Tecla estava arraulida, i l'Andreu, sense la seva mirada reviscoladora s'anava acorant, acorant sentint que les paraules de la vella que obrava de ganyó i els anava guany